TEMA 9. POLITICA I LEGISLACIÓ DE L’EDUCACIÓ. PACTE SOCIAL PER A L’EDUCACIÓ

L’escola no és l’edifici,  són les persones, és la relació entre mestre-alumnes. Ensenyament que es tradueix en aprenentatge i formació.

La qualitat és un concepte totalment abstracte. Cadascú està pensant des d’una perspectiva diferent , i totes són vàlides.

La Qualitat de l'educació : preocupació i retòrica

Martí Teixidó i Planas

Els pares, i els ciutadans en general, es queixen de la falta d’exigència dels centres docents i dels baixos nivells de coneixements que abans s’adquirien amb menys anys; fonamentalment, ho atribueixen tot als professionals, és a dir, a professors i mestres per no «estar directament a sobre dels seus fills» ja que consideren que el professor ha de motivar-los. Els pares esperen que els mestres ho controlin tot: que el nen es mengi l’entrepà, que li donin la medecina a l’hora exacta, que li corregeixin els exercicis i els deures cada dia, que el tinguin a primera fila per evitar que es distregui, etc.

Per altra banda, els professionals docents posen de manifest l’escassa inversió́ en educació; no hi ha una institució amb edificis, mobiliari i equipament menys renovats. Es pot observar com amb la gestió democràtica s’han millorat molt els hospitals i els ambulatoris, s’han renovat i ampliat les oficines i els ser- veis dels ajuntaments, s’han multiplicat els centres d’atenció a les persones grans —la tercera edat— i el procés d’informatització de tots els serveis i orga- nitzacions és evident en els darrers anys, excepte a l’escola. Per l’escola, els pressupostos són escassos i no s’hi poden aprovar quantitats extraordinàries. Els centres docents privats no van gaire millor que els públics ja que, encara que possiblement tinguin una aula d’informàtica, continuen treballant en aules amb pupitres, pissarra i guix; no hi ha diners per abandonar el guix i la seva molesta polseguera, i disposar en totes les aules d’allò que qualsevol llar o oficina empresarial o de ventes gaudeix: un panell blanc per a rotulació i esquemes, un videotelevisor activable en qualsevol moment, i un ordinador per executar programes de manera individual o col·lectiva a través del televisor i de l’equip de so múltiple. Certament, totes les generacions precedents han après amb el guix i la pissarra, amb el llibre i la llibreta, i escoltant moltes lliçons del profesor; però, aquells alumnes no vivien en cases amb televisor i videos diaris, amb ràdio i música contínua, amb consola de jocs i ordinador personal i de navegació en xarxa informàtica integrada, etc.; en definitiva, les actuals cases res- ponen a l’oferta i a la realitat social i comunicativa, i l’escola és la que està fora de la seva època.

Pels responsables públics, polítics i administradors, cal assolir el projecte idealista que destaca la dignitat de la nostra societat proclamant la igualtat dels ciutadans en l’accés a l’educació. Aquest accés generalitzat a l’educació, que s’inicià a Espanya a mitjan segle XIX, fou un clar objectiu de la Llei d’instrucció pública de l’any 1857 —l’anomenada Llei Moyano—, que fou impulsada pels liberals progressistes en un govern liberal moderat. La instrucció pública es va generalitzar i va beneficiar tots els ciutadans. Durant més d’un segle ha augmentat de manera progressiva la població escolaritzada i els anys d’escolarització —s’ha passat de quatre anys a sis, de sis a vuit i de vuit a deu. També, s’ha generalitzat l’ensenyament secundari com a ensenyament bàsic, i s’ha passat de les tres hores de classe diàries del segle passat a les cinc hores o sis que actualment reben tots els nens i joves fins als setze anys. Paral·lelament, s’ha reduït el nombre d’alumnes per classe —de setanta alumnes a quaranta, de quaranta a trenta, i a vint-i-cinc en l’educació primària— i s’ha incrementat el nombre de professors —d’un professor per cada grup classe, ara hi ha quatre mestres per cada tres classes en l’educació primària, i més de dos professors per grup classe en l’educació secundària. És indubtable que la despesa en educació ha augmentat de manera progressiva i que una gran quantitat del pressupost econòmic d’educació s’ha destinat i es destina als sous de mestres i professors, i sembla racionalment impossible que pugui créixer il·limitadament. L’empresa educativa sembla destinada al col·lapse: la despesa en educació ha augmentat, el nombre d’alumnes i el temps d’ensenyament també ho han fet, però els resultats d’aprenentatge han quedat estancats i, per tant, no justifiquen l’increment de la despesa pública.

L’ESCÀS INTERÈS PEL CONEIXEMENT O PER DETERMINATS CAMPS DE CONEIXEMENT
Potser això expliqui els assumptes que preocupen ja exposats. Hem posat l’escola a la graella de les empreses competitives ja que estem en un sistema social i econòmic competitiu. Encara que el sistema escolar ha posposat uns anys el sistema selectiu, al finalitzar la comprensivitat, a partir dels setze anys, es conserva la selectivitat. Els alumnes tenen més possibilitats si obtenen millors puntuacions i les estratègies d’aprenentatge dels alumnes van descobrint que el més important és treure una bona nota i que si es dediquen a aprendre i a comprendre, deixen de memoritzar i perden nota. És lamentable, és la mort del coneixement i el plaer de conèixer, allò que parlàvem abans i que posàvem a les mans del professor entusiasta i estudiós.

Pedagogia i participació : per a una educació de qualitat

Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Pedagogia

La Societat Catalana de Pedagogia (SCP) és una filial de l’Institut d’Estudis Catalans, adscrita a la Secció de Filosofia i Ciències Socials. Fou fundada per un acord del Ple del dia 12 de juny de 1984. 

La Societat Catalana de Pedagogia neix de la voluntat d'un grup de pedagogs catalans d'aplegar tota l'activitat i investigació del camp educatiu, en el seu més alt nivell científic i genuïnament català. Té per finalitat:

• Reunir en una associació els professionals de la pedagogia i les persones que han realitzat aportacions educatives importants en les terres de llengua catalana.
• Impulsar i col·laborar en la investigació educativa, especialment en allò que fa referència a la vida i el moviment educatius del nostre país.
• Ésser un lloc d’anàlisi, reflexió i diàleg sobre la situació de la pedagogia a Catalunya i als Països Catalans, sobre la seva història i sobre la seva projecció futura en un context europeu i mundial.

Educació: lleis i decrets

LLEIS 12/2009, de 10 de juliol, d’educació (de Catalunya)

Catalunya és un país amb una cultura i amb una llengua que configuren una identitat pròpia. El sistema educatiu català ha de permetre desvetllar i potenciar l'arrelament a Catalunya. Només des del coneixement del que és propi és possible obrir-se a les altres realitats i reconèixer-ne les singularitats.

La Llei d'educació regula explícitament els drets, les llibertats i les obligacions que corresponen a tots els membres de la comunitat educativa: alumnes, pares i mares, professors i altres professionals educatius, l'Administració educativa i l'Administració local, i també els titulars dels centres privats. En definir aquests drets i aquestes obligacions dels subjectes del sistema educatiu, la Llei estableix els límits que separen uns drets d'uns altres, els criteris i els principis que hi intervenen i les garanties necessàries per a aplicar-los correctament.

La Llei també desenvolupa l'organització de l'ensenyament i el desplegament curricular en totes les etapes i modalitats educatives: l'educació infantil, l'educació primària, l'educació secundària obligatòria, el batxillerat, la formació professional, els ensenyaments d'idiomes, artístics i esportius i l'educació de les persones adultes.

Decret 102/2010, de 3 d’agost, d’autonomia dels centres educatius

Novena

Centres d'educació especial

1.     Les estratègies didàctiques pròpies dels centres especialitzats en educació especial poden incorporar organitzacions globalitzades dels continguts curriculars d'acord amb la resposta integral que han de donar a les necessitats educatives del seu alumnat.

2.     Aquests centres disposen de professorat especialista i personal d'atenció educativa especialista que actuen de manera coordinada per donar resposta educativa adequada al seu alumnat.

3.     Els centres especialitzats en educació especial poden dur a terme, en els centres educatius i en les condicions que el Departament d'Educació ha de determinar, programes i serveis específics de suport a l'educació inclusiva de l'alumnat amb discapacitat en centres ordinaris. Aquestes actuacions s'han de coordinar amb els serveis educatius.

4.     Els centres públics d'educació especial tenen la denominació genèrica de centres especialitzats en educació especial.

La concepció que es tenia sobre l’educació especial contemplava més a les persones sordes i cegues que no pas a les persones amb d’altres discapacitats, la intenció era l’acceptació i la normalització. Es van crear els primers centres per atendre-les, però la intervenció seguia sent pobre. Cap al 1900-1950 les persones amb trastorns en el seu desenvolupament es van considerar malalts, tenien una manca important de drets i van passar a rebre un tracte assistencial. És a l’època mèdico-assistencial (1960-1970) on comença a haver-hi una conscienciació de les necessitats que presenten, tot i actuar amb un model clínic de diagnòstic. Es comencen a crear centres educatius separats dels ordinaris, però que presenten un problema, i és que tots actuen de maneres diferents, necessiten que dins el marc legislatiu es contempli l’educació especial i es reguli la seva actuació. Així, amb l’aprovació de la Llei General d’Educació de l’any 1970 (LGE) l’educació especial queda contemplada en el sistema educatiu. Es parla de la incorporació dels nens “deficients” al sistema educatiu, però sempre referint-se a aquests com a sistema educatiu paral·lel a l’ordinari.

Decret 155/2010, de 2 de novembre, de la direcció dels centres educatius

Infància

Convenció sobre els drets de l’infant. Nacions Unides, el 20 de novembre de 1989 (España, ratificada el 30 de novembre de 1990)

Article 12

1.     Els Estats membres han d’assegurar a l’infant amb capacitat de formar un judici propi el dret a manifestar la seva opinió en tots el afers que l’afectin. Les opinions de l’infant han de ser tingudes en compte segons la seva edat i maduresa.

2.     Amb aquesta finalitat, l’infant han de tenir especialment l’oportunitat de ser escoltat en qualsevol procediment judicial o administratiu que l’afecti, bé directament, bé per mitjà d’un representant o d’una institució adequada, d’acord amb les normes de procediment de la legislació.

LLEIS 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència.

Article 1

Objecte de la llei

1. Aquesta llei té per objecte la promoció del benestar personal i social dels infants i els adolescents i de les actuacions de prevenció, atenció, protecció i participació dirigides a aquestes persones a fi de garantir l’exercici de llurs drets, l’assumpció de llurs responsabilitats i l’assoliment de llur desenvolupament integral.

2. Aquesta llei fixa el marc en què s’han de dur a terme les activitats de participació i de promoció dels drets i del benestar dels infants i els adolescents, i les activitats per a atendre’ls i protegir-los en les situacions de risc o de desemparament.