Alexander S. Neill (1883-1973): educador progressista escocès. Va fundar l’escola Summerhill (1927). Defensor de l’educació en llibertat.
Escola Summerhill: internat a Anglaterra on conviuen nois i noies dels 5 als 16 anys.
- El més important és el desenvolupament adequat de les emocions, més que el desenvolupament intel·lectual. Un nen emocionalment sa té més recursos per al futur. El factor clau és que els infants siguin feliços (Rousseau).
- S’oposava a la repressió sexual. La sexualitat era vida (Reich)
- Exclosa la religió.
- Autonomia i llibertat, però això no significa que a l’escola regni el llibertinatge. Lliberta associada al respecte i la responsabilitat. El nen lliure s’autocontrola, sense repressions de cap tipus. Exemple: un nen que toca el tambor a les tres de la matinada no està exercint la seva llibertat, sinó que està abusant d’ella.
- Convivència ideal és una horitzontalitat en les relacions de nens i adults, en que cap tingui tots els drets i anul·li els de l’altre (Lane).
La pedagogia de Neill va produir grans malentesos i fou qüestionada sobretot, per l’entorn d’aïllament en que s’educava, lluny de la societat on les regles eren ben diferents. Ell, no obstant, va defensar que els nens s’adaptarien en qualsevol entorn al sortir.
“En la educación la única manera de proceder es colocarse al lado de los niños, lo cual significa eliminar toda forma de castigo, de temor y toda disciplina externa; quería decir también tener confianza en los niños, de modo que crecieran a su manera sin recibir presiones del exterior, excepto la del autogobierno de la comunida”
Carl Ransom Rogers (1902-1987): psicoterapeuta nord-americà. Va participar en el desenvolupament de la teràpia no directiva, també coneguda com a Teràpia centrada en el client (no el pacient), que ell va anomenar Teràpia centrada en la persona. Teoria coneguda per les seves sigles: PCA, Person-Centered-Approach, enfocament centrat en la persona.
Les seves teories abasten no només les interaccions entre el terapeuta i el client, sinó que també s'apliquen a totes les interrelacions humanes. Ús preferent de l'empatia per aconseguir el procés de comunicació entre el client i el terapeuta o, per extensió, entre un ésser humà i un altre. Autoteràpia. Educació centrada en l'alumne: fe i confiança en l'estudiant, en les seves possibilitats, en la seva capacitat d'esforç i millora. La relació professor-alumne és molt important.
Aprenentatge vivencial o significatiu (interès, responsabilitat, creativitat). No pot ser igual per a tots. S'ha de viure de manera plena autoconscient.
Obra important: On Becoming a person, 1961. El procés de convertir-se en persona.
“...tendencia a avanzar en la dirección de la propia madurez. En un ambiente psicológico adecuado, esta tendencia puede expresarse libremente... se pone de manifiesto en la capacidad del individuo para comprender aquellos aspectos de su vida y de sí mismo que le provocan dolor o insatisfacción”
La pedagogia institucional
M. Lobrot, G. Lapassade, R. Loureau, 1965
Apareix a la dècada dels 70 a França. Percep l’ensenyament com una realitat institucional. Perspectiva sociopolítica. L’escola és una organització digitada des de l’exterior per una administració burocràtica, amb unes institucions internes administrades per un professor que pren decisions dins l’aula. L’escola té una estructura burocràtica.
Prejudicis de l’escola:
- Prejudici escolar: el nen és, per sobre de tot, un escolar.
- Prejudici didàctic. la instrucció ha d’estar per sobre de tot.
- Prejudici d’uniformitat: tot i que cada ésser humà és irrepetible, els estudiants estan sotmesos al mateix règim pedagògic.
No directivitat i autogestió. Per a que l’alumne s’autogestioni el docent ha de deixar de ser directivista. El docent ha de deixar fer als seus alumnes i aquests han d’aprendre a expressar-se, a discutir abans de jutjar, a autocriticar-se i en definitiva autogestionar els seus propis assumptes. Tot i això, s’ha de recordar als alumnes les exigències de la institució (programes, exàmens, jerarquia administrativa, qualificacions, etc.).
La labor de formació que abans era encomanada al professor, pansa a ser responsabilitat del grup. Els estudiants han de definir i gestionar el que volen que sigui la seva formació, les seves relacions internes, la seva forma de vida, etc. Organització del treball de manera personal i cooperativa.
El grup, al principi, demanarà ajuda al professor, però cada cop anirà solucionant més conflictes a través de decisions col·lectives. Al docent només se li consultarà i aquest podrà proporcionar instruments de treball (textos, fitxes, etc.).
Fernand Oury i Aida Vasquez, 1967
Altra vessant de la pedagogia institucional, però representa algunes diferències.
- Té com a eix fonamental la psicoteràpia institucional, en comptes de la psicosociologia.
- Utilitza les tècniques de Freinet de cooperació entre alumne i mestre, en comptes de fomentar l’autogestió.
- Orientació freudiana, en canvi, la pedagogia institucional de Michel Lobrot valora prioritàriament la teoria de Rogers.
- Critica la no-directivitat. Lobrot critica el psicoanàlisis.
“Aquellos que pretenden formar "seres" i no "seres para" provocan un legítimo escándalo: son tan peligrosos para el orden social como para el equilibrio colectivo de los individuos.”
La desescolarització. La mort de l'escola.
Herbert M. McLuhan (1911-1980): educador i filòsof canadenc. Conegut com un dels fundadors dels estudis sobre els mitjans de comunicació i ha passat a la posteritat com un dels grans visionaris de la societat de la informació present i futura. Crea el concepte “aldea global” per a descriure la interconnectivitat humana a escala global generada pels mitjans electrònics de comunicació.
El pensament de McLuhan respecte als mitjans de comunicació s'inicia a partir de les idees següents:
1. Som el que veiem 2. Formem les nostres eines i després aquestes ens formen
És habitual que pensem que els mitjans no són sinó fonts a través de les quals rebem informació, però la concepció de McLuhan era que qualsevol tecnologia és una extensió del nostre cos, ment o ser. Els mitjans tecnològics són entesos com a eines que estenen les habilitats humanes, de la mateixa manera que una bicicleta o un automòbil són una extensió dels nostres peus... la computadora seria una extensió del nostre sistema nerviós central.
Amb la famosa frase 'El mitjà és el missatge' (The Medium is The Message), pretén qüestionar el que solem entendre per mitjà i per missatge.
Així com el mitjà és entès com una extensió del cos humà, el missatge no podria ser llavors simplement reduït a 'contingut' o 'informació', perquè d'aquesta manera exclouríem algunes de les característiques més importants dels mitjans: el seu poder per a modificar el curs i funcionament de les relacions i les activitats humanes.
Obres:
El aula sin muros, 1964
Ivan Illich (1926-2002): pensador austríac. Va formular profundes crítiques a l'educació escolar, la medicina professional i de patent, el treball aliè i no creador, i el consum voraç d'energia necessària per al desenvolupament econòmic.
El seu llibre més aclamat va ser “La societat desescolaritzada” (1971), una crítica a l'educació, ple d'observacions crítiques sobre els plans d'estudis del seu temps. Illich es mostrava favorable a l'autoaprenentatge, recolzat en relacions socials lliurement intencionades en trobades i converses fluïdes i informals. Deia que s’havia de recuperar la convivencialitat.
Creu que l'educació universal per mitjà de l'escolarització no és factible. Suggereix que la institucionalització de l'educació marca una tendència cap a la institucionalització de la societat.
El llibre és més que una crítica, doncs conté propostes en positiu per reinventar l'aprenentatge al llarg de tota la societat i de tota l'existència de cada individu. És de particular importància la seva proposta de crear "teranyines d'aprenentatge" (learning webs) recolzades en tecnologies avançades. Moltes de les característiques descrites recorden a la naturalesa i l'ús del
Everett Reimer: publica al 1970 “L’escola ha mort” un dels llibres més polèmics per a la pedagogia del segle XX. Es tracta no només d’un text crític amb els sistemes educatius escolars que en els anys seixanta i setanta es posicionaven com l'avantguarda del progrés i desenvolupament del planeta (per a molts encara ho segueixen sent), sinó també un conjunt d'arguments carregats de sentit comú que havien de conduir a la desaparició dels recintes escolars.
Ell creu que L'escola actual atempta contra al salut mental, ofega la creativitat i solament és guarderia i funcionarial de docents.
Paul Goodman (1911-1972): poeta i escriptor nord-americà. Anarquista. Va destacar pel seu activisme polític i les seves severes crítiques al sistema educatiu.
Al 1964 publica Compulsory Miseducation, La desescolorització obligatòria. A més de les crítiques al sistema educatiu, Goodman ofereix en aquest llibre una sèrie de propostes per transformar l'educació. Prescindir de l'edifici escolar en algunes classes, recórrer a diferents especialistes sense que necessàriament ho siguin en temes educatius, que l'assistència a classe no sigui obligatòria, enviar als nens a les explotacions agrícoles, etc., eren algunes d'elles.
Una part del llibre estava dedicada exclusivament a l'ensenyament universitari. Les seves idees principals per a aquest nivell d'ensenyament eren: deixar passar dos anys entre la graduació del nivell mitjà i l'ingrés a la universitat, i suprimir el sistema de qualificacions. La primera tenia com a objectiu que els alumnes adquirissin un nivell de maduresa que els permetés rebre l'educació universitària amb alguna altra motivació que “aconseguir una nota”. La segona, reemplaçar aquest sistema per una sèrie de test per orientar millor el sistema d'ensenyament.
Una part del llibre estava dedicada exclusivament a l'ensenyament universitari. Les seves idees principals per a aquest nivell d'ensenyament eren: deixar passar dos anys entre la graduació del nivell mitjà i l'ingrés a la universitat, i suprimir el sistema de qualificacions. La primera tenia com a objectiu que els alumnes adquirissin un nivell de maduresa que els permetés rebre l'educació universitària amb alguna altra motivació que “aconseguir una nota”. La segona, reemplaçar aquest sistema per una sèrie de test per orientar millor el sistema d'ensenyament.
L'escola: aparell de reproducció social
Pierre Bourdieu (1930-2002): un dels sociòlegs més rellevants de la segona meitat del segle XX. Les seves idees són de gran rellevància tant en teoria social com en sociologia empírica, especialment en la sociologia de la cultura, de l'educació i dels estils de vida. Es dota de dos conceptes nous, el habitus i el camp, així com reinventa un ja establert, el capital.
Per habitus entén les formes d'obrar, pensar i sentir que estan originades per la posició que una persona ocupa en l'estructura social. Quant al camp, és l'espai social que es crea entorn de la valoració de fets socials tals com l'art, la ciència, la religió, la política... Aquests espais estan ocupats per agents amb diferents habitus, i amb capitals diferents, que competeixen tant pels recursos materials com a simbòlics del camp. Aquests capitals, a part del capital econòmic, estan formats pel capital cultural, el capital social, i per qualsevol tipus de capital que sigui percebut com a "natural", forma aquesta del capital que denomina capital simbòlic. Els agents, amb l’habitus que és propi donada la seva posició social, i amb els recursos que disposen, "juguen" en els diferents camps socials, i en aquest joc contribueixen a reproduir i transformar l'estructura social.
Obra important:
La reproducción. Elementos para una teoría del sistema de enseñanza, 1970.
Jean-Claude Passeron: va néixer al 1930. Considera que l'Estat i el sistema educatiu són una espècie de servidors dels interessos dels grups dominants.
L'escola representa per als sectors populars, l'oportunitat d'adquirir coneixements construïts per la humanitat però els continguts amb els quals aquests es construeixen impliquen una determinada representació social de la realitat. Ell opina que les escoles tenen permanentment desigualtat social on s'observa que el ben fonamental que administra l'escola és la llengua i respecte a ella ens trobem que les classes altes usen codis elaborats i les classes baixes usen codis restringits.
Els nens que usen codis restringits usen un vocabulari restringit i usen paraules que no poden definir conceptes abstractes. Aquestes competències s'adquireixen en l'àmbit social en el qual hagi crescut el nen. Ara bé, la desigualtat es produeix perquè en l'àmbit escolar s'usa el codi elaborat i els nens amb codis restringits dificulten la seva adaptació i la seva comprensió. Passeron anomena aquest procés "mal entès lingüístic" i diu "que la llengua és un dels espais en els quals es produeix una lluita entre classes socials..."
Conceptes clau:
Tota acció pedagògica és objectivament una violència simbòlica en tant que imposició, per un poder arbitrari, d’una arbitrarietat.
El treball pedagògic , inculcació, produeix un habitus propi de la classe social que es mourà en el seu campus.
Christian Baudelot i Roger Establet: tots dos sociòlegs nascuts a França al 1938. Han col·laborat conjuntament en diversos estudis especialitzats en temàtiques de sociologia de l’educació i del treball.
Obra important: La escuela capitalista en Francia, 1971.
Creuen que l'escola no unifica i que el nivell d'instrucció no depèn de la capacitat. La taxa d'escolarització correspon a la classe social. L'organització dels alumnes per edats és la forma escolar del capitalisme (no té justificació científica).
Xarxes escolars: PP Primària-Professional i SS Secundària-Superior.
L'educació personalitzadora
El personalisme és un corrent filosòfic que posa l'èmfasi en la persona. Considera a l'home com un ser subsistent i autònom, essencialment social i comunitari, un ser lliure, transcendent i amb un valor en si mateix que li impedeix convertir-se en un mer objecte. Un ser moral, capaç d'estimar, d'actuar en funció d'una actualització de les seves potències i finalment de definir-se a si mateix considerant sempre la naturalesa que li determina.
Emmanuel Mounier (1905-1950): filòsof francès. Catòlic. Fundador del moviment personalista. La seva filosofia afirma que l'individu és la dispersió de la persona en la matèria, dispersió i avarícia. Afirma que la persona no creix més que purificant-se de l'individu que hi ha en ella, la persona arriba a reivindicar-se com ésser concret i per això relacional i comunicatiu, és a dir, comunitari.
Sobre la persona, l'home és tot cos, però també, és tot esperit. Utilitza l'expressió d’"existència encarnada". És l'esperit el que nodreix el pensament i el cos qui porta el pensament a l'expressió. puc escapar la solitud d'un pensament que seria solament un pensament sobre el pensament."
Mounier va esbossar cinc punts que es fan necessaris perquè pugui arribar a desenvolupar-se una societat personalista i comunitària:
- Sortir de si mateix; això és, lluitar contra el egocentrisme, narcisisme i individualisme.
- Comprendre: situar-se en el punt de vista de l'altre, acollir-lo en la seva diferència.
- Prendre sobre si mateix, assumir, en el sentit de no només compadir, sinó de sofrir amb el dolor, la destinació, la pena, l'alegria i la labor dels altres.
- Donar. Una societat personalista es basa en la donació i el desinterès. D'aquí el valor alliberador del perdó.
- Ser fidel, considerant la vida com una aventura creadora, que exigeix fidelitat a la pròpia persona.
Mounier, no obstant això, argumenta que l'aïllament de l'home romandrà penetrant fins que renovi el seu sentit de vocació moral (orientació ètica), alguna cosa és possible solament en una comunitat. La persona i la vocació, segons Mounier, són possibles "només en la seva sense igual obediència a l'ordre de Déu, el qual és anomenat "amor al proïsme"’. Estimar a uns altres involucra les relacions interpersonals i la interacció comunitària. Experiències que no estan disponibles a l'individu aïllat.
L'Estat és l’“últim recurs” per arbitrar els conflictes dels éssers humans entre si. L'estat no pot imposar doctrina sobre educació. Sols garanties. La nació és punt intermedi entre societat i Estat.
En el “Manifest al servei del Personalisme” (1936) Mounier fa un esbós sobre les estructures fonamentals d'un règim personalista, que comencen amb els principis d'una educació personalista:
- L'educació no té per finalitat el modelar el nen al conformisme d'un mitjà social o d'una doctrina d'Estat.
- L'activitat de la persona és llibertat i conversió a la unitat d'una fi i d'una fe. Una educació fundada sobre la persona no pot ser totalitària.
- El nen ha de ser educat com una persona per les vies de la prova personal i l'aprenentatge del lliure compromís.
Lorenzo Milani (1923-1967): capellà italià rector de Barbiana (1954) esdevé un educador social.
Paulo Freire (1921-1997): educador brasiler. Deia que les persones aprenen mitjançant el diàleg i en aquest diàleg els aprenents poden recobrar la seva dignitat, ja que comparteixen un estat d'igualtat respecte al professor. Aquesta dignitat primera li servirà per adquirir consciència dels seus drets i alliberar-se gràcies a l'educació, basada en la pràctica i en les necessitats quotidianes. Va criticar el concepte de "tabula rasa" segons el qual els aprenents estaven buits mentalment, ja que l'aprenentatge és un procés dual, on tots aporten i on no es parteix de zero, ja que la vida ha proporcionat els primers coneixements que seran la base de tots els posteriors.
Freire va conèixer la pobresa i la gana durant la Gran Depressió de 1929, una experiència que formaria les seves preocupacions pels pobres i que li ajudaria a construir la seva perspectiva educativa.
En 1946 Freire va ser nomenat Director del Departament d'Educació i Cultura del Servei Social en l'Estat de Pernambuco, Estat del que la seva ciutat natal és capital. Treballant principalment entre els pobres que no sabien llegir ni escriure, Freire va començar a adoptar un mètode no ortodox del que pot ser considerat una variació de la teologia de l'alliberament. En aquesta època, llegir i escriure era un requisit per votar en les eleccions presidencials brasileres.
En 1961 va ser nomenat director del Departament d'Extensió Cultural de
Obres destacades:
La educación com a práctica de la llibertad, 1967.
Pedagogia del oprimido, 1970.
Les 20 màximes de Paulo Freire:
- És necessari desenvolupar una pedagogia de la pregunta. Sempre estem escoltant una pedagogia de la resposta. Els professors contesten a preguntes que els alumnes no han fet.
- L'alfabetització implica una comprensió crítica de la realitat social, política i econòmica en la qual està l'alfabetitzat.
- Ensenyar exigeix respecte als sabers dels educands.
- Ensenyar exigeix la corporització de les paraules per l'exemple.
- Ensenyar exigeix respecte a l'autonomia del ser de l'educand.
- Ensenyar exigeix seguretat, capacitat professional i generositat.
- Ensenyar exigeix saber escoltar.
- Ningú és, si es prohibeix que uns altres siguin.
- La pedagogia de l'oprimit, deixa de ser de l'oprimit i pansa a ser la pedagogia dels homes en procés de permanent alliberament.
- No hi ha paraula veritable que no sigui unió infrangible entre acció i reflexió.
- Dir la paraula veritable és transformar al món.
- Dir que els homes són persones i com a persones són lliures i no fer gens per aconseguir concretament que aquesta afirmació sigui objectiva, és una farsa.
- L'home és home, i el món és món. En la mesura en què tots dos es troben en una relació permanent, l'home transformant al món sofreix els efectes de la seva pròpia transformació.
- L'estudi no es mesura pel nombre de pàgines llegides en una nit, ni per la quantitat de llibres llegits en un semestre. Estudiar no és un acte de consumir idees, sinó de crear-les i recrear-les.
- Solament educadors autoritaris neguen la solidaritat entre l'acte d'educar i l'acte de ser educats pels educands.
- Tots nosaltres sabem alguna cosa. Tots nosaltres ignorem alguna cosa. Per això, aprenem sempre.
- La cultura no és atribut exclusiu de la burgesia. Els anomenats "ignorants" són homes i dones cultes als quals se'ls ha negat el dret d'expressar-se i per això són sotmesos a viure en una "cultura del silenci".
- Alfabetitzar-se no és aprendre a repetir paraules, sinó a dir la seva paraula.
- Defensem el procés revolucionari com una acció cultural dialogada conjuntament amb l'accés al poder en l'esforç seriós i profund de conscientización.
- La ciència i la tecnologia, en la societat revolucionària, han d'estar al servei de l'alliberament permanent de la humanització de l'home.
Pedagogia crítica
Henry Giroux: va néixer al 1943. És un crític cultural nord-americà i un dels teòrics fundadors de la pedagogia crítica en aquest país. És ben conegut pels seus treballs pioners en pedagogia pública, estudis culturals, estudis juvenils, ensenyament superior, estudis sobre els mitjans de comunicació, i la teoria crítica.
La seva obra il·lustra un nombre de tradicions teòriques que s'estenen des de Marx fins a Freire i Bauman. El seu treball més recent s'enfoca en la pedagogia pública, la naturalesa de l'espectacle i els nous mitjans de comunicació, i la força política i educativa de la cultura global.
Obres importants:
Teachers as Intellectuals, 1988. Los profesores como intelectuales: hacia una pedagogía crítica del aprendizaje, 1990
Critical Pedagogy, the State, and the Struggle for Culture. 1989, with Peter McLaren. Sociedad, cultura y educación, 1999.
Michael Apple: va néixer al 1942. És considerat una “veu” important dins l'educació progressista contemporània i un dels grans crítics teòrics moderns del sistema educacional dels Estats Units.
Ell proposa un currículum humanista, rebutjant els models que emfatitzen massa en les assignatures clàssiques i l'aprenentatge conductista. És a dir, s’enfoca en els resultats afectius més que en els cognitius. El currículum ha de contribuir a una comprensió crítica de la realitat, un mitjà per assolir el control de les nostres vides.
Apple destaca la relació entre el que ell percep com la dominació política, econòmica i cultural de l'individu en relació amb les escoles i la societat. Creu que les estructures i institucions de la nostra societat, incloent les escoles, porten en si significats i condicions que modelen les nostres vides i que prenen control sobre nosaltres; el sistema dominant social, polític i econòmic està present en tots els aspectes crítics del currículum.
També apunta que tal com hi ha una distribució desigual del capital econòmic en la societat, així, també hi ha un sistema similar de distribució de capital cultural. En les societats tecnològiques les escoles es converteixen en "distribuïdores" d'aquest capital cultural. Elles juguen un rol principal en la transmissió de diverses formes del coneixement, la qual cosa els atribueix el poder i el control sobre els altres.
Obra important: Ideology and curriculum.
Basil Bernstein (1924-2000): sociolingüista anglès. La major part de la seva vida l'orientà cap a l'estudi del llenguatge de les classes populars. Formulà la teoria del handicap lingüístic que explicava perquè els alumnes de classe baixa rendien menys que els seus companys a l'escola: el tipus de llengua que aprenien a casa (més informal, amb menys lèxic i frases compostes i amb poques oportunitats de lectura) no era el que demanaven els professors a l'aula i dificultava la comprensió i expressió dels continguts de l'escola.
Els seus treballs han influït les ciències de l'educació, la sociolingüístuca i la psicologia evolutiva.
Referents simbòlics, romàntics i comercials
- El Che a Amèrica Llatina (1967)
- Maig del
- La moguda dels Hippies a Califòrnia (1969)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada