TEMA 3. Sistema escolar a Espanya i Catalunya

Las Cortes de Cádiz: els diputats il·lustrats creen al 1812 una Constitució de caire liberal. Espanya, llavors estava ocupada per Napoleó. Educació com a base del nou règim polític. Instrucció pública.

Informe Quintana de 1813: Elaborat per José Quintana per reclamar igualtat per tothom, per tant, educació per tothom, gratuïtat. L’educació ha de ser igual, universal, uniforme, pública i lliure. Tot i que més endavant algunes escoles seran privades, per aquells que s’ho puguin permetre, els demés aniran a escoles públiques.

Llibertat escolar = llibertat d’ensenyament, explicar les coses tal com un mestre les creu correctes.

Els més liberals fan escoles d’ensenyament gratuït. Els més conservadors fan escoles per aquells que s’ho puguin permetre. Les públiques són per als pobres. Disputes: gratuïtat, obligatorietat, escola catòlica/laica, etc. L’escola ha de ser un element d’unitat, ha d’unir a les persones.

Ley Moyano (o Ley de Instrucció Pública) de 1856: anomenada així per Claudio Moyano, i que incorporava bona part del Proyecto de Ley de Instrucción Pública, de desembre de 1855, elaborat pel Ministre de Foment Manuel Alonso Martínez.Fruit del consens entre progressistes i moderats. Va significar la consolidació del sistema educatiu liberal i l’estabilitat de la instrucció pública. Amb aquesta llei s’intenta millorar la deplorable condició de l’educació a Espanya, un dels països europeus amb major taxa d’analfabetisme de la dècada.

Consta de 4 seccions:

1. Estudis: primaris fins als 12 anys, obligatori i gratuït per aquells que no el puguin pagar. Estudis mitjans, en la que es preveu l’obertura d’instituts de batxillerat i escoles normals de magisteri, a més de permetre l’ensenyament privat en els col·legis religiosos. Estudis superiors amb les universitats.
2. Establiments de l’ensenyament: regula els centres d’ensenyament públics i privats.
3. Professorat públic: regulen la formació inicial, la forma d'accés i els cossos del professorat de l'escola pública.
4. Govern i administració de la instrucció pública: amb tres nivells d’administració: central, provincial i local.

La Ley Moyano fou el fonament de l’ordenament legislatiu en el sistema educatiu espanyol durant més de cent anys. Les línies fonamentals van perviure fins a la Llei General d'Educació de 1970 que va establir l'escolarització obligatòria fins als 14 anys i la LOGSE de 1990 que va augmentar aquesta edat als 16.

Constitució monàrquica de 1876.

INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA

Es crea al 1876 per un grup de catedràtics que van ser expulsats de la Universitat Central de Madrid, per defensar la llibertat de càtedra i negar-se a ajustar els seus ensenyaments a qualsevol dogma oficial en matèria religiosa, política o moral. Gent amb molta cultura. Labor educativa al marge de l’Estat creant un establiment educatiu privat laic.

Francisco Giner de los Ríos (1839-1915): filòsof, pedagog i escriptor espanyol. Fundador i director de la Institución Libre de Enseñanza. Organitza congressos nacionals d’educació. Molt compromès amb la ciència i la cultura. Té la idea de la universitat com a centre d’investigació i cultura. El professor influeix en els alumnes no per la seva autoritat, sinó per el seu coneixement. Relació molt propera entre alumne i professor. Escola pràctica, cada alumne tenia un quadern, no un llibre acadèmic, amb el que treballava. Els exàmens de memorització no existien. Les excursions eren freqüents (a museus, al camp, etc.) Es crea la Junta de Ampliación de Estudios per poder anar a estudiar fora del país, a altres països. També es crea el Ministerio de Educación Pública (1801), ja no és Fomento. La Libre Enseñanza comença a funcionar.

Manuel Bartolomé Cossío (1857-1935): pedagog espanyol. Professor d’Història de l’Art en la Universitat de Barcelona. Catedràtic després de Pedagogia Superior a Madrid i director del Mudeu Pedagògic. Crea la Residéncia de Estudiantes. Introdueix las Escuelas Normales, per formar mestres. Escola Superior de Magisteri. Iniciativa de biblioteques i material escolar circulant, també colònies escolars de vacances.

Lorenzo Luzuriaga (1889-1959): pedagog i educador. Va ser secretaria tècnic del Ministeri d’Instrucció Pública durant la Segona República Espanyola. Porta a terme un seguit de missions pedagògiques. Intensa activitat publicista en temes d’educació, difonent a Espanta la idees del moviment de l’Escola Nova, sobretot a través de la Revista de Pedagogía que es va fundar al 1922. Programa escolar: escola única (per unificar el que la societat divideix), activa, pública i laica.

A la Institución Libre de Enseñanza el docent té un paper important ja que és qui transmet coneixement. Els alumnes aprenen d’una més lliure, sense pressions. Les excursions tenen un paper important ja que permeten que els nens puguin interactuar amb el medi natural, per exemple.

ESCOLA CATALANA I LLIUREPENSADORS A CATALUNYA

Francesc Flors i Calcat: fundador del primer col·legi en català (1898). En ell adoptà la llengua catalana com a base per l’ensenyament dels infants i posà en pràctica nous mètodes pedagògics revolucionaris per aquell temps, que tenien com a norma “ensenyar jugant”. A l’any següent organitza l’associació protectora de l’ensenyança catalana. Tot un moviment que va començar ell, atrevit, més endavant s’intenta aconseguir pressupost per promoure la llengua catalana.

Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909): lliure pensador, atrevit, molt vinculat a l’anarquisme. Educació per obrers. Va fer l’Escola Moderna (1901). Màrtir, executat, afusellat a Montjuïc. Volia canviar la societat. Classes de cultura oberta. Ell creia en l’autonomia dels infants, la coeducació de sexes. Vetllava per la higiene escolar, una escola laica i lliure. Fomentava l’educació per crear individus lliures. Educació per a nens pobres i rics. Fomentava la curiositat per la natura, les relacions amb altres nens i nenes d’altres escoles, amb els que s’escrivien. S’ha d’educar als infants, però també als pares, als mestres i definitivament a la ciutadania. Molta importància a la lectura (per ex. “Les aventures de Nono”). Aventura de viure, pensar, raonar. Va col·laborar amb moviments feministes.

Pedagogs importants

Joan Bardina (1877-1950): pedagog i periodista català que va tractar de revolucionar els mètodes d'ensenyament. A Xile està considerat uns dels pedagogs més influents. Persona de profunds ideals catalanistes i federalistes, fou militant Carlista. Es va doctorar en filosofia i lletres per la Universitat de Madrid.

L'any 1902 va començar a col·laborar amb el diari La Veu de Catalunya, dirigida per Enric Prat de la Riba, iniciant a l'octubre les seves campanyes pedagògiques.

Desenganyat de la eficàcia dels remeis exclusivament polítics es va anar convencent de què existia un únic camí per a la regeneració estable: la reforma de les generacions a través de l'educació. Creu, com tots els intel·lectuals del seu temps, que l'educació és el ressort màgic que cal moure per tal de forjar les noves generacions que Espanya necessitava. A partir de 1902 l'educació serà la seva principal preocupació i la seva activitat fonamental.

Va conèixer els escrits de pedagogs i educadors espanyols del cercle de Giner de los Ríos, al que Bardina va estar unit. Amb les influències de dins i de fora, i sense perdre de vista els moviments culturals i polítics de Catalunya, Bardina va arribar a elaborar el seu propi pensament pedagògic, original en molts aspectes, i potser únic en la Història de la Pedagogia Catalana i Espanyola.

Va ser el fundador de l’Escola de Mestres (1906-1908).

Pau Vila (1881-1980): conegut pedagog, investigador i escriptor català. Va destacar en el camp de la Geografia, no només a Catalunya, sinó també a Colòmbia, on va haver d’exiliar-se durant la guerra civil, i a Veneçuela.

El 1905 fundà l' Escola Horaciana, després d'uns contactes truncats amb l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. L’Escola Horaciana trencava totalment els esquemes d’escoles anteriors. Ensenyament d’història i geografia.

En 1912 va deixar l’Escola al guanyar una beca per a completar els seus estudis a l’Institut Rousseau, de Ginebra (Suïssa), on es va diplomar en l’ École des Sciences de l’Éducation, i on va descobrir als principals representants de l’escola geogràfica francesa.

Va presidir durant 4 anys, el Centre Excursionista de Catalunya. Afirmava que “la Geografia entra pels peus” i predicava aquest lema amb el seu exemple. Per encàrrec de la Generalitat republicana, va ser l’autor al 1936 de la divisió de Catalunya en comarques, divisió territorial que encara té vigència.

Considerava que en la formació de l’educador, el contingut de l’ensenyament havia de privar sobre la metodologia: para hornear un pato necesitamos tener el pato y ninguna de las recetas posibles podría prepararse sin él. I també: no se puede enseñar lo que no se sabe, un dels seus lemes preferits.

El seu pensament amant de la llibertat es manifestava a través d’una pedagogia activa i rellevant en quant a continguts. Va fundar i dirigir nombroses escoles i va actuar com a mestre i professor en tots els nivells educatius. Tot i això, la seva labor geogràfica, va ofuscar la seva rellevància com a pedagog. A Veneçuela fou el geògraf més destacat  del país durant molts anys i el fundador dels estudis universitaris en aquesta disciplina científica. Un estudi més detallat de la seva actuació docent de més de 60 anys, potser podria posar de manifest que la seva labor pedagògica es equivalent, al menys, a la seva labor com a geògraf.

Rosa Sensat (1873-1961): va ser una mestra que contribuí al desenvolupament de l'escola pública catalana durant el primer terç del s.XX.

Va estudiar magisteri a Barcelona i a Madrid. La seva inquietud per aprendre la va portar a estudiar posteriorment a l'Institut Rousseau de Ginebra i a conèixer de prop les noves propostes pedagògiques en diverses escoles europees.

Desenvolupà una gran tasca divulgadora dels nous corrents educatius i la seva gran capacitat organitzadora la van portar a ser la primera directora de l'Escola de Bosc, a la secció de nenes, càrrec que ocupà entre 1914 i 1930. Posteriorment, des de 1930 fins al 1939, va ser-ho del Grup Escolar Milà i Fontanals del Patronat Escolar. Trasbalsada pel desenvolupament de la guerra i l'arribada del franquisme, la van jubilar al 1939.

Al 1921 va rebre l'encàrrec de dissenyar el pla d'estudis de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i estableix un programa força ampli per les dones obreres i les de classe mitjana.