Teoria General de Sistemes (o enfoc sistèmic)
Fundada al 1950 pel biòleg austríac Ludwig von Bertalanffy. Teoria que, partint de l’abstracte concepte de sistema, busca regles de valor general, que es puguin aplicar a qualsevol sistema i a qualsevol nivell de la realitat.
Va sorgir degut a la necessitat de comprendre científicament els sistemes concrets que formen la realitat, generalment complexes i únics, en comptes de sistemes abstractes com els que estudia la física.
Tot i que la Teoria Gral.
Cibernètica i educació
Norbert Wiener (1894-1964) matemàtic, filòsof i científic. Conegut com a pare de la cibernètica, i com a tal, un dels pares de la informàtica. Partidari de l’aplicació d’aquesta a les ciències socials i a la societat.
Obra: Cybernetics or Control and Communication in the Animal and the Machine, 1948
Cibernètica: ciència de la comunicació i el control, que permet que descobriments i coneixements d’una ciència puguin tenir condicions d’aplicació a d’altres. Sistemes d’organització i processament d’informació i control d’altres ciències.
Wiener està convençut que el comportament humà, animal i de màquines pot explicar-se mitjançant els principis de la cibernètica.
Aquesta es centra en: informació - control - regulació – comunicació.
Apareix el concepte de feedback (retroalimentació), és a dir, l’enginy “s’assabenta” que ha estat alterat i ho corregeix de manera automàtica. Es tracta d’un procés de regulació per a arribar a l’optimització. Comparació entre orgànic i mecànic. Wiener es converteix d’aquesta manera en precursor de la teoria de la comunicació o la psicologia cognitiva.
Feedbefore (anticipació, projecció) à feedback (revisió, ajustament).
Entropia: tendència al desordre à negentropia: organització la informació
Procés rítmic, codificació, ordre....
Teoria matemàtica de la informació de Claude Shannon (1949)
Es pot fer un tractament quantitatiu i tecnològic de la pedagogia, sense deixar de banda la subjectivitat, la consciència i la creativitat.
S’ha de buscar la optimització del sistema: punt d’equilibri dinàmic autoregulant-se à homeòstasi orgànica (equilibri de la temperatura).
La cibernètica ha tingut un paper decisiu en el sorgiment de l’actual revolució tecnològica.
Penso que l’aparició de la cibernètica ha estat imprescindible per a la societat en la que vivim avui dia. Aquesta no es pot concebre sense tenir en compte els grans avanços tecnològics que han hagut i que encara han d’arribar. No només pel que fa a les comunicacions, sinó també en altres camps com pot ser la medicina, on actualment es poden fer intervencions quirúrgiques sense deixar cap mena de cicatriu. Pel que fa l’àmbit laboral, l’aparició d’ordinadors i altres màquines molt més complexes ha facilitat moltes feines de tipus mecànic, però també ha representat un desavantatge per als treballadors que s’han vist substituïts per aquestes.
Tecnologia educativa i mesura de l'eficàcia
Ralph Tyler (1902-1994): considerat el pare de l’avaluació educativa com a mesura de resultats (1930), va desenvolupar el primer mètode d’avaluació del currículum tenint en compte els objectius i resultats (1942). Hi ha una obsessió per l’eficàcia i els resultats obtinguts a partir del que s’aprèn.
La metodologia desenvolupada per Tyler va esborrar les fronteres entre avaluació i desenvolupament. Educar era canviar els patrons de conducta dels estudiants; a partir d’aquí es derivava que el currículum podia ser construït a través de l'especificació de conductes desitjables. L'avaluació consistia, simplement, en la verificació de l'assoliment dels objectius. Era, essencialment, el procés de determinar en quina mesura els objectius educatius s’havien aconseguit pel programa del currículum i l'ensenyament. No obstant això, Tyler no rebutjava els exàmens, aquests eren també mitjans per estimar si s'havien aconseguit els objectius curriculars.
Mètode de Tyler:
- Bases d’un estil educatiu orientat cap als objectius.
- Programa educatiu on s’ajustin objectius i resultats finals.
- Si s’aconsegueixen els objectius, es que s’estan prenent decisions cap a una direcció correcta.
- Si no s’aconsegueixen els objectius o només s’aconsegueixen parcialment, s’han de prendre decisions respectes les àrees del programa que cal revisar.
D’aquesta manera Tyler a través de l’avaluació va proporcionar els mitjans pràctics per a la retroalimentació. L’avaluació, segons ell, havia de proporcionar un programa personal amb la informació útil que pogués permetre la reformulació o redefinició dels objectius.
En l’actualitat, aquest procés de retroalimentació no es porta a terme. Els objectius no s’assoleixen i no es revisen els programes educatius per a millorar-los. Els educadors es veuen en l’obligació de complir amb el currículum que l’escola ha fixat.
Instrucció programada
Burrhus Frederic Skinner (1904-1990): psicòleg nord-americà, principal exponent del
Va escriure treballs controvertits en els quals va proposar l'ús estès de tècniques psicològiques de modificació del comportament, principalment el condicionament operant, per millorar la societat i incrementar la felicitat humana, com una forma d'enginyeria social.
Skinner aprova, que el material d’ensenyança s’ha de subdividir en fragments, el quals podran aportar un feedbak i un reforça per l’estudiant. Amb aquest procediment es dóna moltes oportunitats de respondre i de ser actiu al propi alumne.
- No es fa prova, és a dir, la finalitat de aprendre no és examinar-te.
- Motivació per part del docent.
- Dificultat mínima. La proposta realitzada amb l’alumne, al final de tot ha de sortir correctament, no s’ha tornar enrere.
- Skinner considerava que a través de la utilització de la màquina cada persona podia aprendre al seu propi ritme.
Va advertir que la major part dels educadors passen per alt alguns dels components indispensables en l'aprenentatge i va assenyalar que aquests components poden ser proporcionats per les “màquines d'ensenyament”, les computadores actuals.
Skinner planteja una nova forma d’aprenentatge per a que cada alumne, al seu ritme, vagi aprenent, on aquells alumnes que vagin més avançats no hagin de “perdre el temps”, i a l’inrevés, aquells que els hi costa més no hagin d’anar a remolc dels altres. Cadascú necessita el seu temps específic per assolir els conceptes, per evolucionar. Avui dia en algunes assignatures, com per exemple en matemàtiques, s’intenta dividir la classe en grups més reduïts d’alumnes, depenent de la facilitat que tingui cadascú per la matèria.
Taxonomia dels objectius de l'educació
Benjamin Bloom (1913-1999): psicòleg nord-americà. Va contribuir significativament a la Taxonomia dels objectius de l’educació. També va fer contribucions relacionades amb l’aprenentatge i el desenvolupament cognitiu.
Segons Bloom, qualsevol tasca afavoreix en major o en menor mesura als tres dominis psicològics bàsic. En aquests tres àmbits s’han d’ubicar els objectius de l’ensenyament:
- Cognoscitiu: encarregat de la nostra capacitat de processar i utilitzar la informació d’una manera significativa.
- Afectiu: actituds i sensacions que resulten del procés d’aprenentatge.
- Psicomotor: implica habilitats motores o físiques.
La seva taxonomia fou dissenyada per ajudar a professors i educadors a classificar objectius i metes educatives. La seva teoria estava basada en la idea que no tots els objectius educatius són igualment desitjables.
Va programar l’ensenyament per objectius clars i avaluables:
- Coneixement: recordar, identificar, localitzar la informació. Tenir unes quantes dades de coneixement està bé. El coneixement és relacionar coses.
- Comprensió: entendre, interpretar el significat. Entendre molt bé, el procés de les paraules.
- Aplicació: tècnica, saber fer, realitzar. Saber construir amb diferents elements, no només comprendre, sinó també saber-ho fer bé. Utilitzar la informació de la que disposem en una nova situació
- Anàlisis: descompondre la informació que és complexa en parts, i elements per a comprendre’ls més a fons. Pas a pas podem educar. Si és molt difícil, quedarà més clar, fer les coses per parts.
- Síntesi: reintegrar elements que formen part d’una estructura.
- Avaluació: indicadors clars per a comprovar l’aprenentatge. S’ha de formular abans d’ensenyar. El conjunt de valoracions és una avaluació.
David R. Krathwohl: proposa un estudi de la Taxonomia des de l’àmbit de l’afectivitat. Crea objectius en què les manifestacions de conducta predominants en els alumnes siguin interessos, emocions, actituds, valors, judicis i formes d'adaptació personal o social.
Hi ha cinc nivells en el domini afectiu. Anant dels processos d'ordre inferiors als superiors, són:
- Recepció: es refereix a la competència de l'estudiant per atendre a una situació particular. Des del punt de vista de l'ensenyament, busca obtenir, mantenir i dirigir l'atenció de l'alumne. Els resultats van des del reconeixement que la situació existeix, la disposició per focalitzar l'atenció, fins a l'atenció selectiva (recerca).
És el nivell més baix; l'estudiant para esment en forma passiva. Sense aquest nivell no pot haver-hi aprenentatge.
- Resposta: correspon a la participació activa, va més enllà d'atendre a les situacions particulars, en aquesta categoria es produeix la reacció. La resposta es manifesta en el compliment dins de l'esperat: acceptació, predisposició per respondre, satisfacció en respondre. L'estudiant no només atén a estímuls, sinó que també reacciona d'alguna manera.
- Valoració: etapa de manifestació del control intern, que concerneix al mèrit i valor que un estudiant li atorga a un objecte, a un fenomen, o a un comportament. Comprèn des de la simple acceptació d'un valor, passant per la recerca intencionada del valor desestimant a uns altres, fins a la manifestació de la fe en ell. Els resultats de l'aprenentatge en aquesta àrea demostra un comportament prou consistent i estable com perquè es pugui identificar clarament el valor.
- Organització: conceptualització, organització del sistema de valors. Els estudiants poden agrupar diferents valors, informacions i idees i acomodar-les dins del seu propi esquema; comparant, relacionant i elaborant el que han après.
- Caracterització per un valor o conjunt de valors: perspectiva generalitzada. En aquest nivell la persona té un sistema de valors que caracteritza el seu estil de vida. L'estudiant compta amb un valor particular o creença que ara exerceix influència en el seu comportament de manera que es torna una característica.
El docent no ha de perdre de vista les finalitats i els objectius de l’educació. Ha d’avaluar segons els objectius que s’havia marcat prèviament, programant en tot cas, les actuacions que necessitarà per a que es puguin assolir aquests objectius. Si els resultats de l’avaluació no són els desitjats, cal prendre decisions per a millorar el programa educatiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada