Tema 2. L'Ecole Nouvelle. Progressive Education

Al llindar del s. XX, sorgeix la necessitat de canvi del model escolar. És necessària una superació de l’ensenyament autoritari tradicional i una adaptació a les noves necessitats i concepció del món de la burgesia liberal. Foren experimentats diferents mètodes pedagògics, sempre fonamentats en l’activitat de l’infant. El tipus d'escola que se'n derivà rebé el nom d'escola activa. El moviment rebé el nom d’escola nova.

Dues línies de canvi de l’educació:

-          Ecole Nouvelle (sobretot a França, també a Bèlgica, Itàlia, Regne unit i Suïssa)

-          Progressive Education (EE.UU.)

3 PRECURSORS que són puntals per a la creació d’aquesta nova escola. Ells són anteriors però les seves teories són aportacions importants per aquest canvi en l’educació:

Comenius (1592-1670): teòleg, filòsof i pedagog. Va néixer a l’actual República Txeca. Se’l coneix com el Pare de la Pedagogia, ja que va se ell qui va establir els seus primers principis fonamentals.

La seva obra més important és Didàctica Magna. Ell es preocupava de les diferents etapes del desenvolupament educatiu. També de la tècnica, de com ensenyar. Parla de la globalitat de les unitats, és a dir, cada aprenentatge ha de formar part d’un altre o induir-lo. Els alumnes i les seves necessitats són el més important.

«La actualidad más sorprendente de Comenius radica en haber asentado los fundamentos de la educación para todos los hombres y para todos los pueblos. Al escribir su Didáctica Magna, contribuyó a crear una ciencia de la educación y una técnica de la enseñanza, como disciplinas autónomas. Es en definitiva uno de esos autores a los que no es necesario corregir para modernizarlos. Basta solamente con traducirlos.» Jean Piaget

Herbart (1776-1841): filòsof, psicòleg i pedagog alemany. Alumne de Kant. Coincideix amb els il·lustrats. Fa una pedagogia per aplicar segons les finalitats de l’educació. Ell considera que l’ànima humana és com un full en blanc. Creu que no hi ha idees innates però sí una capacitat humana (moral). La veritable educació té per finalitat primordial la promoció del interès, del coneixement i de la participació. Referent a l’activitat intel·lectual, creu que han de conviure dos aspectes: l’aprofundiment i la reflexió. Llibertat de consciència: com s’imagina un mateix el món, Déu, etc.

Pestalozzi (1746-1827): pedagog suís. Se centra en l’educació infantil i escolar, educació molt elemental. Consisteix en fer que el procés de desenvolupament humà (sensitiu, intel·lectual i moral) segueixi el seu curs evolutiu de la naturalesa de l’infant, sense avançar-se artificialment al mateix. L’educació és com una ajuda que es dóna a l’infant en aquest procés per a que es realitzi bé, i l’activitat educativa i docent es veu com un art. Compromís amb l’infant. Fer escola dia a dia. Educació física com a mitjà de fortalesa i resistència corporal, tancant així el cicle de l’educació integral, que va des del més espiritual al purament corporal.

ELS REFORMADORS SOCIALS

Josep de Calassanç (1557-1648): sacerdot aragonès, fundador de les Escoles Pies. Reformador escolar però no pedagog. És venerat com a sant per l’Església catòlica. Se’n va Roma, on ajudant a centenars de famílies pobres després d’una catastròfica inundació, observa que molts nens no tenen manera de tenir formació per falta de mitjans econòmics. Comença a pensar en crear una escola gratuïta oberta a tots els nens, especialment als més necessitats. Al 1597 obre la primera escola gratuïta d'Europa.

Jean Baptiste de la Salle (1651-1719): sacerdot i pedagog francès. Al 1684 funda Els Germans de les Escoles Cristianes, més coneguda com Els Germans de la Salle. Escoles per als joves que vivien al carrer. Va introduir dues innovacions: la lliçó no era impartida individualment sinó en una classe i s’ensenyava a llegir en francès, no en llatí. Fou pioner en la fundació d’Escoles de Formació de Mestres Rurals (Escoles Normals), escoles especials per a joves amb condemnes judicials, escoles tècniques i escoles secundaries per a llengües modernes, lletres i ciències.

Marcelliu de Champagnat (1789-1840): sacerdot francès fundador dels Germans Maristes. Durant la infància no va anar a l’escola, degut als maltractes que va patir un alumne per part del mestre, així que va ser educat per la seva tieta monja. Fins que entra al seminari al 1805 treballa de pastor. En el camp educatiu, la importància recau sobre la fi. Va adoptar un nou mètode de lectura, el fonètic-silàbic, en comptes de lletrejar. Va introduir el cant a l’escola, l’educació física, el tenir llibres i el saber mesurar les terres. Va practicar catecisme, la disciplina preventiva i va prohibir qualsevol càstig físic. Ell deia: “Per educar cal estimar”.

Giovanni Bosco (1815-1888): sacerdot italià. Creador dels tallers d’oficis professionals. Fundador dels Salesians. Ell creia que els joves havien de créixer recolzant-se en la seva llibertat interior, vencent condicionaments i formalismes exteriors. Deia que el mestre s’havia de guanyar el cor dels seus alumnes, corregint desviacions, de manera que ells mateixos s’encaminin cap al bé. Que en qualsevol jove, per molt perdut que es trobi, hi ha energies de bé.

REHABILITACIÓ I REEDUCACIÓ CIENTÍFICA

Juan Pablo Bonet (1573-1633): pedagog i logopeda espanyol. Va inventar la llengua per a sords i sordmuts en forma d’alfabet manual. Primer llenguatge de signes. Va dir que els muts eren eficients.

Jean-Gaspard Itard (1774-1838): metge i pedagog francès. Es va interessar molt pel cas del nen salvatge d’Aveyron (L’enfant Sauvage). Importància del procés de socialització en l’ésser humà i les implicacions que té la seva absència. Tot i la seva insatisfacció amb els resultats obtinguts amb Víctor, el nen salvatge, o potser precisament per aquests, va dedicar intensament la resta de la seva vida a l’educació de sordmuts i cecs. Va promoure la creació de centres especialitzats per a l’atenció als afectats per aquestes discapacitats, sent un pioner de l’educació especial. Va establir les bases del mètode de lectura Braille per a cecs.

Friedrich Fröbel (1782-1852): pedagog alemany. Alumne de Pestalozzi. Va crear el terme Kindergarten (jardí d’infància), centrant la seva activitat en el desenvolupament natural personal i social dels petits a través de l’activitat i el joc. Jugar és aprendre i aprendre és viure. Va desenvolupar material didàctic específic per a nens, “dons”, i es va preocupar per la formació de les mares, convençut de la gran importància d’aquestes en el desenvolupament dels seus fills.  L’infant és considerat el principal protagonista de la seva pròpia educació. En aquests Jardins d’Infància es pretenia que el nen:

-          Jugués a l’aire lliure en contacte permanent amb la naturalesa.

-          Rebutgés tot tipus de coacció i autoritarisme per part de l’educador.

-          Busqués una educació integral entre l’escola i la família.

Francis W. Parker (1837-1902): militar estatunidenc. Se’n va a estudiar a Alemanya on coneix a través de la lectura a Rousseau, Flebert, Herbart, etc. Considerat per Dewey el pare de La Progressive Education. Ell estava en contra de l’estandardització, el treball aïllat i l’aprenentatge de memòria. Educador innovador va integrar les àrees de l’habilitat de la lectura i l’escriptura, escoltant i parlant.  Ell creia que els infants havien d’escriure de temes que els interessessin, per a gaudir de l’escriptura; i que l’aprenentatge de la forma més correcta vindria amb la pràctica. Va voler que els nens tinguessin els seus propis taulells de pissarra i així poder escriure i dibuixar lliurement sense por a equivocacions. Arriba a Quincy com a superintendent, per millorar les escoles, inspeccionar i corregir. Va establir el mètode de Quincy, a través del qual es prioritzen les activitats en grup, l’aprenentatge de les arts i les ciències i mètodes informals d’instrucció. Ell rebutjava les proves, la classificació i els sistemes de graduació. Crea l’Escola Experimental de Chicago.

John Dewey (1859-1952): filòsof, psicòleg i pedagog estatunidenc. Fou la figura més representativa de la Progressive Education dels EE.UU. Va defensar la igualtat de la dona, incloent el dret al vot. Plena democràcia a través de l’educació i la societat civil. La vida comunitària es coneix amb democràcia. Necessitat de resoldre els problemes de la vida i de l’escola. Mirar de resoldre’ls. Critica l’enfocament clàssic sobre el coneixement. Diu que el coneixement ha de ser experiència. Formulació d’una nova proposta pedagògica en oposició a l’escola tradicional i antiga. No només nous fonaments del discurs, sinó també nova pràctica. Les persones han de tenir criteri. Una bona escola faria que molta més gent pensés per ella sola. Defensava el pensament cognitiu a través del context/ medi social. Es necessita gent que pensi. La cultura de l’esforç no interessa ja que a l’escola hi ha d’haver un interès. Ha de provocar un interès en l’infant. Si hi ha interès ja hi ha un esforç.

“Li donen als alumnes alguna cosa a fer, no alguna cosa a aprendre; i si el fer és de tal naturalesa que demanda el pensar o la presa de consciència de les connexions; el aprenentatge és un resultat natural”. Dewey, 1916.

Ovide Decroly (1871-1932): metge, psiquiatra i pedagog belga. Va començar la seva activitat professional amb nens amb discapacitats mentals. Va crear l’ École de l’Ermitage, la famosa «École pour la vie par la vie» (escola per la vida a través de la vida), on va aplicar els mètodes i materials anteriorment experimentats amb nens amb discapacitats mentals, però aquest cop amb nens “d’intel·ligència normal”. Proposta pedagògica basada en el respecte per l’infant i la seva personalitat amb l’objectiu de preparar-los per viure en llibertat. Oposat a la disciplina rígida, apostava per crear un ambient de motivació. Biologista i culturalista. S’han de cobrir les necessitats bàsiques biològiques i socials. El centre d’interès ha de respondre a les necessitats bàsiques (alimentació, protecció contra d’intempèrie, seguretat de sentir-se cuidat i estimat, etc.). Mètodes: primer observar, dibuixar, associar, expressió plàstica, escrita, oral, etc. Aprendre de la natura. Educació moral: bé, bondat, bellesa.

Maria Montessori (1870-1952): educadora, metgessa, psicòloga, feminista i humanista italiana. El seu interès comença amb els infants amb discapacitats mentals. Paulatinament va desplaçant el seu interès cap als infants en edat escolar. Al 1907 funda la primera Casa dei Bambini, un lloc on els nens tinguessin l'oportunitat d'aprendre seguint els seus mètodes innovadors. Ella es proposava dues metes: per una banda, procurar una vida millor als residents basada en la higiene i l'harmonia familiar i social; per altra, perseguia una finalitat pedagògica. La principal innovació de la Casa dei Bambini era la d'oferir als petits un espai adaptat on podien viure tot el dia acompanyats d'una institutriu, els pares estaven convidats a entrar al centre i seguir el treball dels seus fills. Pel que fa a la institutriu, havia de facilitar la cooperació amb els pares en la seva tasca d'educar als infants. Els infants, per la seva banda, experimenten amb l’entorn, aprenen a trobars els seus recursos.

No hi ha col·laboració, l’infant té una activitat autocreadora, necessita fer les coses per si mateix per aprendre.

La intervenció dels mestres és mínima. Iniciat a l'alumne en una determinada activitat amb els materials didàctics, el seu deure és retirar-se i observar, només intervenint si l'alumne no utilitza el material convenientment o es troba davant situacions insuperables.

Importància de la independència de l’alumne. Qüestió de superació personal, necessiten trobar per ells mateixos la solució als seus reptes.

Adolphe Ferrière (1879-1960): pedagog, sociòleg i psicòleg suís. Va col·laborar en la fundació de la Lliga Internacional de L’Educació i l’Oficina Internacional de l’Educació. Formulà els 30 punts que defineixen l'escola nova. Les seves idees originàriament estaven basades en concepcions biològiques que després es van anar transformant en una filosofia espiritualista. Considera que l’impuls vital espiritual és l’arrel de la vida, la font de tota activitat i que la finalitat de l’educació és conservar i augmentar aquest impuls de la vida que es dirigeix cap a una finalitat suprema.

A l’Escola Nova l’infant pren una major importància. Es tenen en compte les seves decisions i inquietuds. Els problemes que puguin sorgir es resoldran de manera col·lectiva, amb tots els integrant de la comunitat educativa. Els mestres acompanyen als alumnes en el procés educatiu, resolvent dubtes i guiant per aprofundir en el coneixement. El joc es considera una de les activitats primordials per a l’aprenentatge del docent. Respecte per la natura. Participació de la família. Educació basada en valors.

Tema 1. El sistema escolar. La institució escolar

El sistema escolar és el mateix que institució escolar. El mestre ha de fer de comunicador.

El sistema educatiu seria la família, els mitjans de comunicació, la vida, el carrer, etc.

Sistema escolar: instrucció, ensenyament, educació, aprenentatge.

Els il·lustrats

Apareixen sobretot a França, donant suport a un moviment intel·lectual que defensava que el coneixement conduiria als éssers humans a la felicitat. Ells veien la raó com a base de tot pensament i com a forma única de l’home per a superar els seus obstacles i problemes.

Eren defensors de la Revolució Burgesa Francesa (finals s. XVIII), volien fer fora la monarquia absoluta, el poder absolut. Ells volien que el poble tingués instruments de coneixent, per parlar, comprendre i aprendre.

Alguns d’aquests il·lustrats varen ser: Condorcet i Rousseau.

Marquès Nicolàs de Condorcet (1743-1794): filòsof, científic, matemàtic i polític. Va participar activament a la Revolució Francesa, tenint un paper protagonista en nombroses causes liberals. L’any 1791 fou escollit representant de Paris de l’Assemblea legislativa, des de on es va optar com a sistema educatiu de la nació el que ell proposava (introducció de la noció de laïcisme a l’ensenyança). Estava convençut de que el perfeccionament moral i intel·lectual de la humanitat es podia assegurar mitjançant un ensenyament ben orientat. Ell proclamava l’educació pública i cultura per tothom.

Jean-Jaques Rousseau (1712-1778): escriptor i filòsof. Considerat precursor de l’Escola Nova.  Obres importants: “El Contracte social” (1762) i “Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes” (1775). Ell defensava que l’home, per naturalesa era bo, i que era el contacte amb la societat allò que el corrompia. Afirmava que la societat fa malbé a les persones. Creia que l’educació s’havia adequar a cada una de les etapes de desenvolupament de l’infant, els continguts i objectius havien de definir-se tenint en compte els interessos i motivacions de l’alumne i la seva etapa de desenvolupament. L’educació ha de començar des del naixement i de forma natural s’ha d’anar acomodant a les diverses etapes de la vida, amb l’objectiu de desenvolupar individualment però també aprendre a viure en societat. En l’àmbit educatiu cal observar als infants, conèixer-los per tant de poder ensenyar. El docent ha de tenir suficient llibertat per pensar i decidir què han d’aprendre els seus alumnes, tenint en compte el context i l’entorn el qual es troben. Proposa un model d’observació.

En l’actualitat és complicat seguir aquest mètode d’observació que proposava Rousseau. A les aules hi ha molts alumnes (en la majoria entre 30 -35 nens/es)  per a només un professor. Crec que és molt important la comunicació entre els diferents docents (mestres, monitors, ...) per a detectar possibles problemes que puguin tenir els alumnes. No només en l’àmbit estrictament d’aprenentatge escolar, sinó també del comportament que un alumne pugui tenir amb la resta dels seus companys, dificultats familiars que pugui tenir, etc.

Els romàntics

També coneguts com a il·lustrats alemanys. No van ser tant estrictes com els il·lustrats francesos. Creien que el mateix pes havia de tenir la raó que el sentiment i l’emoció. Creien que l’estètica és l’equilibri entre la raó i el sentiment. Alguns d’aquests romàntics varen ser: Schiller i Goethe.

Friedrich Schiller (1759-1805): poeta, dramaturg, historiador i filòsof. Defensa l’educació estètica de la humanitat: la natura, els colors, els sons, la gesticulació, la manera de parlar, etc.

Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832): escriptor i funcionari de la Cort de Weimar, on va fixar la seva residència fins la seva mort. En base a l’educació ell feia servir la paraula alemanya Bildung que es tradueix com a Formació. Considera que l’educació comprèn l’acte d’ensenyar, el contingut de l’ensenyament que s’imparteix i el resultat; que constitueix la personalitat humana i disciplinada. L’individu s’ha de reconèixer a si mateix com un ésser natural, al mateix temps que ha de reconèixer la grandesa de la naturalesa  que l’envolta assumint una actitud de respecte enfront ella.

França fa un sistema escolar. Alemanya eren petites repúbliques, petits estats. No tenien un govern central per poder fer-ho.

Es necessita d’una cultura per a poder comprendre el esdeveniments que passen al món. La gent, tal com proclamaven els il·lustrats, han de tenir mecanismes per a poder prendre decisions. És per aquest motiu que l’educació juga un paper primordial en el desenvolupament dels ciutadans.

CONCEPTES CLAU

Instrucció: part de l’aprenentatge que té un component molt important d’exercitació o repetició. Per exemple: sumar moltes vegades per aprendre a sumar. Un cop adquirida, si s’exercita de tant en tant, no s’oblida. L’escola ha d’estar pensada per a la instrucció.

Ensenyament: procés pel qual un docent mostra el coneixement i guia l’aprenentatge d’un discent. Es centra en l’acció de comunicar (una ciència, un art, una habilitat, etc.) donant lliçons, explicacions, fent demostracions o realitzant exercicis pràctics.

Educació: procés de desenvolupament personal i social de caràcter intencional. Estímul per al desenvolupament de capacitats (ex-ducere) i conducció a comportaments culturals (educare) que es consolidaran com a hàbits. Transmetre coneixements, actituds, valors o formes de cultura. L’educació és el tot que inclou ensenyament i instrucció. L’escola ha d’incloure l’educació.

Aprenentatge: procés per a l’adquisició de coneixements. Pòsit o el que queda adquirit de l’ensenyament i de la pràctica de la instrucció.

Formació:
1 Allò que queda en la persona després d’un procés d’educació, d’ensenyament i aprenentatge. El que queda de pòsit de tota l’educació, des de néixer fins als 18 anys. La universitat hauria de ser formació, no educació.

2 Procés que segueix la persona després de l’educació, al llarg de tota la vida per conservar i a

créixer coneixements, competències, habilitats i informacions que van conformant la seva personalitat. Quan entrem en l’edat adulta ja no hi ha un procés educatiu, sinó que un mateix s’educa (anant al cinema, llegint, fent tertúlia, etc.).

3 La Formació Professional integra: formació en un ofici, ensenyament de coneixements, procediments i hàbits; també ensinistrament en l’ús de màquines i eines.

Socialització: procés pel qual l’animal biològic esdevé animal social en un grup determinat. La imitació és el procediment bàsic amb algunes normes que es donen. Acte social és el que es fa sense pensar, que es dóna per descomptat.

Altres conceptes

Ensinistrament: pràctica que perfecciona habilitats tècniques. Equival a entrenament. (s’aplica també als animals domèstics).

Domesticació: procediment d’adaptació dels animals per a viure amb els humans. (Comporta, en la pràctica, una superioritat de l’humà sobre l’animal).

Metodologia: estudia quin és el mètode més adequat a seguir en una investigació. S’utilitza més per a ciència que per educació. Ha vingut a substituir el concepte de didàctica.

Disciplines del coneixement

Didàctica: primera ciència de tipus pedagògic de base empírica. Comença al 1635 amb els preil·lustrats. Comenius escriu la seva gran obra Didàctica Magna. Ell està convençut que l’educació té un paper molt important en el desenvolupament de les persones. Cal ensenyar a tothom totes les coses, homes i dones per igual, buscant l’alegria i la motivació dels alumnes.  Artifici, invent, sistema per ensenyar a tots. Aporta els procediments d’ensenyament més funcionals i eficaços amb explicacions segons el context i els recursos disponibles.

Pedagogia: ciència de l’educació per excel·lència. Es fonamenta en ciències de l’educació (biologia, psicologia, sociologia principalment). Ve de la filosofia, dels valors, per dissenyar sistemes d’intervenció donant normes per a una educació funcional, eficient, eficaç. Cal conduir als infants. Es basa en les finalitats de l’educació.

Disciplines científiques que ajuden a organitzar processos

Organització escolar: ciència de l’educació que ha de garantir la coherència de l’acció de diferents docents que dins d’una institució i a través dels anys incideixen sobre els mateixos alumnes. Analitza com cada component s’integra en el sistema escolar: professors, alumnes, horaris, espais, materials, participació dels pares... i s’articulen en un projecte institucional. Aquesta va per cicles (infantil, primària, educació musical, educació física, etc.)

Orientació educativa: ciència de l’educació que tracta d’ajustar les intervencions generals a les necessitats de cada alumne per la qual cosa cal conèixer bé els seves aptituds diferenciades i interessos manifestos. Segueix amb l’orientació professional i d’estudis.

La imaginació d'un nen és inabastable

Vídeo guanyador del primer premi de l’European Film School. Mostra la imaginació que pot arribar a tenir un nen i que, fins i tot en situacions difícils, ells poden veure les coses d’una altra manera, poden capgirar-les i transformar-les en un conte de fades.

La majoria d’adults deixem que els problemes ens absorbeixin, ho veiem tot negre. Tendim a enfocar les dificultats des d’un punt negatiu, en comptes de buscar la part positiva.